|
|
De l’edat mitjana al món contemporani
L’impuls poblador del territori és enèrgic i així s’arriba als primers decennis del segle XIV amb un camp densament poblat tot i que econòmicament precari. Les males collites del primer terç del segle XIV i l’arribada de la pesta negra provoca una davallada demogràfica molt acusada. L’organització del sistema feudal, que imposava altes rendes als pagesos, i les guerres del moment tampoc ajudaven la població camperola a sortir endavant, així que molt masos –la meitat, en termes generals- van ser abandonats. Alguns van ser repoblats durant els segles XVI-XVIII; d’altres, buits, s’ensorraren per sempre i ja només en queda constància documental; són els anomenats capmasos. Les lluites remences van portar a l’abolició dels mals usos, com es coneixien el conjunt de pràctiques que exercien els senyors sobre els seus vassalls; en conseqüència, els pagesos van poden disposar més lliurament de les seves propietats, i en molts casos es duen a terme reformes importants; n’hi ha prou amb un cop d’ull a la majoria de masos grans de Lladurs per comprovar que aquests estan constituïts per un cos original al que, amb el pas del temps, se li han anat afegint cossos laterals i frontals i coberts per engrandir la casa, a mesura que la família i la productivitat del camp creixien. També prenen un major protagonisme les aliances matrimonials com a estratègia per engrandir el patrimoni; la figura de l’hereu –conservada fins als nostres dies- assegura la no disgregació dels béns familiars. La distància entre propietaris i masovers comença a eixamplar-se siginificativament. Ja en el segle XVI el fenomen del bandolerisme té també com a escenari aquestes terres del Solsonès; la muntanya boscosa i els masos disseminats oferien un refugi ideal per als bandolers i ha quedat constància documental de les corredisses d’algunes partides de bandolers, com els que es van allotjar a la Rectoria de Montpol. |